30 d’agost, 2009

Record de vacances: Sobre els ferrocarrils urbans

A diferència de l'any passat, en aquest he tingut més l'oportunitat de moure'm en metro/tren per dins de Tòquio. En diferents blocs he llegit que "no és tan difícil com sembla" perquè "sempre hi ha un panell on pots consultar els noms de les estacions en lletres llatines". Bé, amigues i amics: NO ÉS AIXÍ en tots els casos.

Els noms de les estacions necessites identificar-los perquè, depèn on vagis, el preu canvia. Del metro, el preu mínim són 160 iens (1 euro 2o cèntims, depenent del canvi del moment) d'una estació a la següent, o sigui que viatjar-hi no és barat. Hi ha força gràfics, amb els noms i els preus. En algunes prou importants també hi ha els noms en alfabet llatí, i les màquines venedores totes tenen l'opció d'escollir l'idioma anglès.

Una cosa que embolica molt és que, teòricament, des d'una estació no pots comprar bitllets cap a qualsevol de les altres. Us explico. Però primer, mireu-vos aquest pdf. És l'equema de les línies fèrries de la ciutat.

Com sabeu, a Barcelona no totes les línies que hi circulen (internament o de pas) no són del mateix amo. Doncs a Tòquio això està multíplicat fins a l'enèssima. Mirem-ho: 9 línies propietat de Tokyo Metro; 4 propietat de la Toei; X propietat de la Tokyu; X propietat de JR (Japan Railways); X propietat de la Seibu, de la Keio, de la Tobu; les línies Rinkai, Yurikamome, Tokyo Monorail, i altra fauna ferroviària. Totes les que us he esmentat, i més, són al plànol que us he posat. No sembla ser exacte, però, a nivell d'usuari, és com si aquestes companyies estiguessin barallades entre elles. I un exemple: un de meu.

L'estació que jo tenia més a prop no apareix ni al mapa: Fudomae, pertanyent a la línia Tokyu Meguro. 120 iens per anar a l'estació següent, Meguro, final de línia, on hi arriben també les línies Yamanote (JR), Namboku (Tokyo Metro) i Mita (Toei). Refiant-me del mapa en qüestió, per anar a l'estació de Shidome, on només hi arriben les línies Oedo (Toei) i Yurikamome, el més ràpid i senzill és agafar la Namboku fins Azabu-juban, i allà la Oedo. Apareix gairebé en línia recta. Doncs bé, Shiodome només era accessible si feies un trajecte Toei: línia Mita fins l'estació Mita, canviar a la línia Asakusa fins a Daimon, i allà canviar a la Oedo. I quan dic que només era accessible amb la Toei, vull dir que era l'única que donava el preu. Es veu que com que Tokyo Metro i JR no tenen Shiodome a la seva ruta, doncs no els interessa.

Vaig explicar-li el cas a la meva professora, la Yoko Kaneda, i em va dir que el que es fa en aquests casos, és pagar el preu mínim i, abans de sortir a l'estació de destí (no intentis sortir sense el bitllet en regla, o la màquina de sortida d'enganxarà!), anar a trobar un empleat i demanar-li que te'l compti, així li podràs pagar la diferència directament a ell. Refiant-me del que em va dir, el dia que vaig anar a fer el tour per la ciutat havia d'arribar a l'estació de Hamamatsucho (línia Yamanote), on hi ha la terminal de Hato Bus, vaig fer un experiment. I és que a l'estació de Fudomae (Tokyu) vaig trobar el preu cap a Hamamatsucho (JR)! No m'ho podia creure. Compro el bitllet. Però la validadora d'entrada a la Yamanote em va barrar el pas: el meu bitllet no li agradava. Sortosament, l'empleat que vigilava les màquines sabia prou anglès com per entendre'ns, i em va dir que el meu bitllet només era vàlid per a les línies Tokyu. Però escolti, li vaig dir, llavors per què a Fudomae em posava el preu cap a Hamamatsucho? No em va donar cap explicació, però va ficar el meu bitllet a una màquina que tenia ell a dins de la seva cabina i me'l va tornar. I vaig continuar el viatge sense més incidents.

O sigui que, en algun nivell sí que es deuen comunicar, les companyies. Suposo que aquests senyors són també els encarregats de vendre bitllets als estrangers despistats incapaços de llegir els noms de les estacions en japonès.

En un principi sembla que cada companyia hagi de tenir andanes diferents si comparteixen estació, i he vist que és així en la major part dels casos. Però a Meguro, Toei i Tokyo Metro comparteixen les mateixes. Bàsicament, ho trobo un embolic.

Viure a l'abast de Fudomae vol dir que t'has de fixar bé en els trens Tokyu que agafes per tornar a casa, o passaràs de llarg. Com en els trens convencionals, hi ha trens "locals" que paren a totes les estacions, i "exprés" que no ho fan. Per cert, "tokyu" també és una modalitat de trens interurbans que podríem anomenar "directes", ja que només paren a estacions importants. Dels semidirectes (tot i que la paraula no és correcta) en diuen "kyuko", i dels tranvia "futsu". I un altre "per cert", els trens-bala també tenen aquestes tres modalitats: de la primera en diuen "nozomi", de la segona "hikari" i de la tercera "kodama".

Una cosa que ja vaig observar l'any passat, és que hi ha línies que es bifurquen i que s'ajunten. Cal una correcta interpretació dels cartells lluminosos si no vols anar a parar ben lluny d'on pretens.

Com a curiositat us diré que he vist avisos d'alerta en les pantalles informatives dels trens de les línies Yamanote i Keisei, demanant que s'avisi els empleats si veuen algun embalum sospitós. Concretament, el cas de la Yamanote deia clarament que JR estava en estat de "high alert". Amenaces terroristes?

Per acabar, aneu a aquesta pàgina. Trobareu una versió corregida i ampliada del famós vídeo dels empenyedors dels trens en hora punta. De nassos!

29 d’agost, 2009

Record de vacances: Volteta per Shinagawa (bis)

M'oblidava d'afegir-hi unes cosetes.

Els dies i les nits són plens de sons animalístics: grills, corbs i cigales. De vegades, fa la impressió que es reuneixen un munt de bestioles en un parell de metres quadrats de verd. Una vegada vaig passar pel costat d'un arbre envoltat d'asfalt, al qual hauria jurat que s'hi aplegaven uns deu grills. Els corbs, sembla que plantegen els mateixos problemes que les gavines a Barcelona: són capaços d'empaitar criatures per a prendre'ls el menjar. I les cigales són molt escandaloses, i estan en plena època cantaire. Al meu barri, amb més verd, els bitxos se senten molt menys: alguns grills i algunes garses (per contra, sentim tot el trànsit de la Ronda de Dalt i totes les ambulàncies que van a l'hospital de la Vall d'Hebron).

Aquesta ciutat és la més gran del planeta, però moltíssima gent es mou en bicicleta, i no tenen cap inconvenient a deixar-la desprotegida al carrer. La Tomoko mateixa va a fer la compra amb bicicleta. També és cert que la major part de Tòquio és força plana.

26 d’agost, 2009

Record de vacances: Volteta per Shinagawa

Tòquio no és un municipi. És tota una àrea metropolitana. De fet, els edificis de l'Ajuntament és la seu del Govern Metropolità de Tòquio. La versió anglesa de la seva web ofereix tots els noms de les diverses categories de municipis. Segurament us cridarà l'atenció que cap s'anomeni Tokyo.

Shinagawa, on m'hi he estat en aquest curt viatge, n'és un. Tot seguit, unes fotos què hi he tret.



Els 3 quadradets i les tres ratlles de la matrícula d'aquest cotxe es llegeixen "Shinagawa". Com veieu, a aquest país no tenen por dels localismes. Hom diria, fins i tot, que se'n senten orgullosos. I no com a altres llocs.
El cablejat és exterior i aeri. Resulta que si els terratrèmols o els tifons se'ls carreguen, són més fàcils d'arreglar si estan a la vista que enterrats. Fixeu-vos l'absència de voravies. Això també és freqüent, almenys en la zona residencial on jo hi he estat: bicicletes, vianants, motos i cotxes comparteixen pacíficament la carretera.
Un nus de cablejat aeri.
Aparcament a l'aire lliure. Les bicicletes es veuen aparcades per arreu, sense cap mena de seguretat. Aquí a ningú se li acudeix robar res. Us extranya que m'agradi Japó?


Uns grans magatzems. L'any passat vaig veure'n uns altres d'igual estil a Osaka.


Parc Rinshi-no-mori. Com tants altres parca a Tòquio, són semblants a boscos. Concretament aquest, segons em va dir la Tomoko, és un punt de reunió en cas d'emergència de terratrèmol.


El personal menut disfrutant d'un bany al parc Rinshi-no-mori.


Una sabateria com feia moooolts anys que no veia.


Entrada al temple shintoista Meguro Fudo.


Un cementiri.


Entrada de l'hotel Meguro Gajoen. Està decorat a la japonesa. És vistós de veritat.


Sostre de la planta baixa de l'hotel Meguro Gajoen.


Ornamentació de l'hotel Meguro Gajoen.


Cafeteria de l'Hotel Meguro Gajoen. La vidrera mira cap a un preciós exterior a base de cascades i exuberant vegetació.


El magnífic exterior que us deia en la foto d'abans. A aquesta parella vestida d'època els estaven fent una sessió de fotos.


Un dels molts rius que travessen Tòquio, passa per Shinagawa. De fet "gawa", o "kawa", vol dir "riu".


Un guai passeig que voreja el riu que us deia.

20 d’agost, 2009

Record de vacances: tifons, terratrèmols, alteració climàtica

Mentre la Tomoko i jo anàvem de l'aeroport de Narita a Tòquio en autobús limosina (un bus de línia, amb moltes línies, que duu fins als principals hotels de la ciutat) ens va caure un xàfec de ca l'ample. No puc dir que m'impressionés massa: al cap i a la fi a les nostres terres quan fa una tempesta guapa és pitjor que allò.

Però l'endemà, a les notícies, parlaven d'un tifó que gairebé havia passat fregant la costa i que, certament, havia fet molt de mal a Taiwan. Les grans pluges que aquest refrec havia deixat caure sobre Japó havien destruït una carretera i aturat una línia de tren bala. Això em va causar més de respecte: vam tenir sort que el tifó no ens hagués passat per sobre, com es veu que sí passa de tant en tant, i els japonesos tenen per norma informar la població de les rutes i possibles rutes dels tifons per a preparar la població. Recordo un reportatge de la tele per cable on es deia com els pescadors d'un poblet, quan s'acosta un tifó, s'enganxen a la tele i a no sé quin servei de prevenció de tifons de Tòquio per a saber si hauran de lligar les barques, i començar a resar per a trobar-les intactes quan s'acabi. Que no és cosa de broma, vaja!

La meva primera nit a Tòquio va ser memorable. Jo mirava de dormir-me al meu llit quan vaig començar a sentir tremolar el terra, poquet. Un terratrèmol? Vaig tocar la paret de l'habitació. Sí, ho és, i s'anava incrementant. No passa res, em vaig dir, això és normal, aquí. Gairebé inperceptiblement, pujava d'intensitat. El tremolor ja era més que evident. La casa feia soroll. Em vaig incorporar amb no poca ansietat. Un terrratrèmol dels de veritat, i no un de joguina joguina com els que, molt esporàdicament, notem a Catalunya. Què faig? Deixo la casa per evitar que em caigui a sobre? Es continuava incrementant. Sento caure un objecte a terra, i jo surto disparada cap a enfora!

La Tomoko era allà per a tranquil.litzar-me. Em va dir que havia estat més fort del normal, perquè les abundoses pluges havien estovat el terra, i a dins de les cases sempre es nota més que al carrer. A més, l'arquitectura local està pensada per a no desmuntar-se al primer tremolor, i per això els edificis es mouen més (són més flexibles, vaja).

A Japó, l'època normal del tifons és al setembre, i les pluges al juny. Però això està canviant. Plou molt més en qualsevol època, i hi ha més tifons fora de temporada. Tenen aigua per a parar un tren bala, mentre a altres llocs les sequeres s'incrementen. El canvi climàtic ens altera a tots.

18 d’agost, 2009

Record de vacances: vols i aeroports

Vet aquí el més remarcable del viatge pròpiament dit. Sortíem de Frankfurt cap a Tòquio que ja era fosc. L'avió va enfilar cap al nord i, a mesura que ens hi atansàvem, s'anava fent més i més clar. La següent successió de fotografies reflecteixen aquest acostament.

Ja érem ben bé a dins del Cercle Polar Àrtic (no em pregunteu per què no era millor anar-hi en línia recta), entre el nord de Sibèria, les illes Nova Terra i el Mar de Kara, quan vaig prendre l'última fotografia de la sèrie. Eren cap a 3/4 d'una, hora alemanya, quan vam poder veure el Sol de Mitja Nit! I ja no se'ns va tornar a fer fosc.











Recordo que l'any passat, a l'aeroport de Narita em van obrir la maleta. Per la forma en que van posar-hi la mà, plana, per tocar-ji tot el fons, em va desconcertar força. Aquest any no ho han fet. Per contra, l'home del control de passaports tenia molta xerrera: a estudiar japonès?, només una setmana?, com?, on?... Quan vaig arribar per fi a la cinta transportadora dels equipatges, ja era parada i no hi havia ningú, i la meva maleta era un dels tres únics embalums que encara no havien estat reclamats pels seus propietaris.

A més, ens han fet passar per un "control sanitari", que constistia en passar al llarg d'uns panells vigilats per uns individus. Suposo que si algú hi passava amb una mica de febre s'haurien disparat les alarmes.

La rigidesa de la vigilàcia al aeroports nipons afecta també a altres companuies. Per a la tornada, la Tomoko em va dur a Narita en el Skyliner, un bonic tren semidirecte de la línia Keisei, què ens va obsequiar amb un viatge preciós pel costat de boscos exuberants a la prefectura de Chiba. L'estació final, la terminal 1 de l'aeroport, tenia allà mateix el primer control d'equipatges. Em van preguntar si duïa algun aerosol "a dins de la maleta", i fins i tot la Tomoko va haver d'ensenyar-los el seu propi passaport!

El contrast amb l'arribada a la terminal nova de Barcelona és colpidor: avió - recollida d'equipatges - sortida. No vaig haver d'ensenyar el passaport ni un sol cop.

Per acabar aquest article, una altra foto. En el camí de tornada, quan l'avió enfilava cap al nord, vam veure la magestuosa i llunyana presència del mont Fuji. La foto no li fa justícia, i és una pena, perquè impressionava veure'l per sobre dels núvols (o calitja). De les tres que li he fet, aquesta crec que és la millor.

De Tòquio 2009

17 d’agost, 2009

Record de vacances

Hola, amics i companys.

Alguns de vosaltres ja sabíeu que me n'anava de vacances a Japó tot i que, a diferència de l'any passat, no hi anava com a turista. Anava a passar-hi una setmana d'immersió lingüística i a estudiar classes particulars de japonès. Hi posaré uns pocs articles referents al tema.

Comencem dient que em vaig allotjar a casa d'una parella gran, els Yamaki. Vaig tenir una habitació per a mi, prou gran, amb llit (no, no vaig dormir a terra, tot i que sospito que ells sí que ho feien) i aire condicionat. Donada que sóc principiant en l'idioma, va ser una sort que la mestressa, la Tomoko, tingués un nivell d'anglès similar al meu. L'home, en Yoshihiko, també en sabia una mica, però menys.

De Divers
La casa dels Yamaki

La casa (els japonesos prefereixen viure en cases que no pas en pisos) està situada a la "ciutat" toquiota de Shinagawa, barri de Gotanda o, més aviat, Gotanda Oest.

La Tomoko i en Yoshihiko Yamaki.

Cada matí venia una professora a fer-me tres hores de classe. La Yoko Kaneda venia des de Yokohama i, des del primer moment, ens vam avenir molt bé. Continuem en contacte. Ens enteníem en anglès, evidentment. Llevat del primer dia, que va ser una mica de repàs de tot per veure el meu nivell, va decidir que m'ensenyaria matèria nova, els adjectius. Els adjectius tenen la seva "tela" i no s'ensenyen de seguida, com els "comptadors" (enrevessats a més no poder) i els diferents nivells de formalitat del llenguatge.

La Yoko Kaneda, que se n'anava sense que jo li hagués fet la foto. かねだせんせいに あいました。おもしろかった クラスです。きれいな きょうしでした。

Vindran més articles.

20 de juny, 2009

Energies renovables: nota personal

El telescopi de l'Observatori Fabra


En l'últim projecte exposat en el missatge anterior, el de la fussió nuclear, hi havia una cosa que no m'acabava de casar: des de quan l'aigua és una materia prima inesgotable? Potser només en uns quants països afortunats!

M'ha vingut a la memòria que fa un parell d'anys una amiga i jo vam anar a un "Sopar amb Estrelles" que organitzava (i sembla que encara organitza) l'Observatori Fabra, situat al Tibidabo, a Barcelona. Cuina de disseny amb noms astronòmics, un mirador fantàstic sobre Barcelona, cava d'aperitiu, molt de vent ininterromput (si hi aneu, porteu per abrigar-vos fins i tot en plena canícula estival, jo hi vaig anar en ple juliol i vaig passar-hi fred!), una miradeta pel telescopi de l'observatori, i tot plegat és car. I en acabar, fins i tot algun senglar que ens visitava. Però algun d'aquests sopars podia coincidir amb la vinguda d'un conferenciant, i aquest va ser el nostre cas.

No recordo el nom del científic que ens va fer la xerrada mentre estàvem asseguts a les taules abans que ens servissin la teca, ja de nit, però sé que treballava en un projecte europeu per a aconseguir la fussió nuclear a algun lloc d'Anglaterra. Només podia ser el d'Oxford. L'home va dir que la matèria prima necessària és el deuteri (isòtop d'hidrògen amb un nucli format per un protó i un neutró), afegint que la més gran font de deuteri del planeta és l'aigua de mar.

I jo ja respiro alleugerida!

Preparant el "Sopar amb Estrelles"


L'Observatori Fabra. El sopar era a l'altre costat de l'edifici.

06 de juny, 2009

Energies renovables

Aquest matí he vist un reportatge a TV3, mentres esmorzava, força interessant. Llàstima que l'he engegat quan ja havien començat. Es veu que és un grup de reportatges titulat Construïnt el futur, i aquest en concret, La solució al problema energètic.

Que hi ha moltes altres energies que la del petroli no és cap novetat, tot i que ningú no ho diria, donada la nostra dependència dels combustibles fòsils que ningú sembla interessat en canviar. El reportatge se centra en projectes en contret que sí són novedosos, sobre tot pel gran futur que podrien tenir, si ens hi poséssim.

El Parc Eòlic Marítim del Mar del Nord.

El vaixell-plataforma que serveix pel muntatge de les torres.

El Mar del Nord, la franja marítima que separa els Països Baixos de la Gran Bretanya és el lloc de col.lisió entre els corrents càlids procedents del tròpic (l'anomenat Corrent del Golf) i els corrents àrtics. Aquesta especial climatologia fa del Mar del Nord un lloc extremadament tempestuós, faceta que han aprofitat els holandesos per instal.lar-hi el primer parc eòlic marí. Els immensos aeromotors, cadascun dels quals forneix d'electricitat a 3000 famílies, estan clavats 30 metres sota el fons marí, uns altres 20 són dins l'aigua i 60 més sobre la superfície. Hem assistit a una part de la seva arriscada i precisa instal.lació. Vet aquí què fer-ne de l'extensió marítima!

Els diferents tipus d'assentaments de les torres.


Un helicòpter fent-hi tasques de manteniment. Vegeu les dimensions de l'aeromotor.

Què passa als llocs on no hi ha vent, es pregunta el locutor. Resposta: que utilitzin la Lluna. Ens traslladem a Nova York, on s'ha posat en marxa una prova amb aeromotors acuàtics que utilitzen la gran força dels corrents marítims dels que està envoltada Manhattan. Consistia en clavar dues d'aquestes peces, de pales més curtes que els aeromotors normals al fons marí. Un d'ells es va espatllar: el corrent li havia trencat totes tres pales! El segon donà electricitat al propietari d'un supermercat proper. La instal.lació de l'aparell també era arriscat: els submarinistes encarregats només tenia temps entre marea i marea (menys d'una hora) per fer la seva feina, abans els corrents no se'ls enduguessin a ells i a les màquines que posaven.

El tercer projecte és a Austràlia i aprofita l'energia del Sol. Però no es tracta d'un parc solar convencional, no. És la Torre Solar. Hi ha un tub, la ximeneia, de dimensions brutals: un kilòmetre d'alt. A la base, una amplissima superfície de vidre que recull la calor solar i la fa pujar ximeneia amunt. Com un globus. Aquest article de la wikipèdia n'explica moltes coses.

El que el reportatge no diu (i a la web de la companyia sí, i al vído següent també) és que a la dècada dels 80 se'n va fer una prova pilot en petita escala a Espanya... no se n'ha sabut res més. Reaalment, és com si algú volgués frustrar totes les iniciatives energètiques sostenibles.



A aquest altre vídeo també se'n parla del seu petit precedessor a Manzanares. El vídeo treballa amb simulacions informàtiques, però pel meu compte encara no he vist constància de que això existeixi, tot i que la idea s'està començant a exportar. Val a dir que ja era hora que els australians s'hi posessin: si la resta del món fa servir petroli per a donar energia, ells usen el carbó. Imagineu-vos totes les ciutats australianes funcionant amb carbó!

El reportatge s'acaba amb l'altra gran panacea energètica: la fussió nuclear (o, dit d'una altra manera, fabricar estrelles al costat de casa). Ens expliquen com a Oxford l'EFDA (European Fussion Development Agreement) ha aconseguit fer-la. Consisteix en agafar l'element més abundós de l'univers, l'hidrògen, i escalfar-lo més que el Sol, 150 milion de graus. Aquesta temperatura transforma els àtoms d'hidrògen en plasma, xoquen els uns contra els altres i s'uneixen, tot en qüestió de segons.

El JET (Joint European Torus)

El procés pot semblar simple, però implica que cada prova que es fa ha de passar més de 160 controls de seguretat. No és perquè sí que diuen que encara trigaran uns 50 anys en resoldre tots els problemes que hi ha abans de poder fer-ne a gran escala. Però potser pagarà la pena. Es calcula que un sol segon d'energia del sol pot proveir un milió de llars duant, i diuen que una bañera d'aigua satisfaria totes les necessitats energètiques d'una persona durant 30 anys. A més, és una energia absolutament neta, i inesgotable.

Interior del reactor Torus

30 de maig, 2009

"Star Trek"

Hola, colla. Vigileu, que hi algun spoiler!
Spock davant de la "finestra" al moment en que la flota entra en corvatura.

Tot just he arribat de veure la pel·lícula d'aquest nom estrenada aquest mes de maig. La meva crítica és "sui generis" i no té cap intenció de ser rigorosa. A l'escola, jo sempre era un desastre en comentaris de text, perquè no em fixava mai en el que el professor volia. Més que una crítica, diguem-ne "els meus comentaris".

No sóc una "trekkie" dels de debò. Mai no he sentit temptacions de posar-me orelles falses punxagudes, però us enganyaria si no us digués que m'encanten totes les sèries de Star Trek que han passat pel meu davant: l'original, quan encara era una nena; la Nova Generació, potser la meva favorita, i Voyager. M'he comprat els discs de les dues primeres i conservo els vídeos que vaig gravar de la tele de part de la segona i de la tercera en versió catalana. Les pel·lícules que se n'han fet també m'agraden força, unes més i unes menys.
L'estrafolària, espantosa i temible nau romulana, fent-li una mala passada al planeta Vulcà.

Cada cop que agafo els discs de la sèrie original em meravella la senzillesa dels seus efectes especials, però també em meravella la interacció entre els personatges de Kirk i Spock i la seva qualitat com a actors que s'hi veu reflectida. En aquesta pel·lícula veiem els inicis de la seva irònica complicitat, quan encara no ho era. Us explico.

Barregeu un Spock dividit entre dos mons (com sempre, vaja) que ha escollit el mode de vida vulcanià, i fent de capità en funcions emmig d'una situació catastròfica (com sempre, també), i afegiu-hi un Kirk brillant i intuïtiu com és, però hormonal i pagat d'ell mateix i que, a més, s'ha entaforat a la nau d'estranquis gràcies a l'ajut de l'emocionalíssim "Bones" McCoy. El resultat és que la disciplina vulcaniana se'n va a fer punyetes, una baralla a cops de puny, i Spock no s'aconforma en fer que el treguin del pont, sinó de la nau, i el deixa tirat en un planeta qualsevol. No és el millor començament d'una amistat, oi?

Doncs, a la fi de la pel·lícula, la tripulació tradicional del primer Enterprise està completa, i la seva amistat i complicitat és ja evident, i fan ostentació dels gestos que els caracteritzen. De mica en mica hem anat trobant els membres emblemàtics de la sèrie, reunint-se al pont de la nau, conservant en essència la distribució original, però més "realista" segons els paràmetres del que ara voldríem veure en una nau d'aquestes, i d'un disseny força diferent al dels ponts de la Nova Generació i de la Voyager. He tingut la impressió que dominava el color blau pàl.lid, aportant gran lluminositat. Això sí, els budells de la bèstia (la zona de motors) és fosquívola com gairebé sempre.

No he pogut resistir-me a mirar si conservava coherència argumental amb l'univers de Star Trek, i en gran part sí, però assistim a un parell de coses que jo diria que no: la destrucció del planeta Vulcà i la mort de la mare de l'Spock. Jo hauria jurat que el planeta encara existia durant la sèrie original, la Nova Generació i en les pel.lícules III i IV. La mare la recordo en les pel.lícules, la IV segur.
D'esquerra a dreta: Chekhov, Kirk, Scottie, McCoy, Sulu, Uhura.

M'ha cridat l'atenció una Flota Estelar molt militaritzada, alguns trets de relació romàntica entre l'Spock i la Uhura, i l'aparició d'un entranyable Leonard Nimoy, fent d'un Spock del futur que ja havia perdut pràcticament del tot la seva flema vulcaniana.
L'Enterprise.

Amaniu-ho amb embolics temporals, com ara el futur envaïnt present ostentosament, i algunes singularitats quàntiques (un forat negre artificial devora el planeta Vulcà). El dolent de torn és un romulà ressentit, i llavors ens assabentem que Ròmul també se n'ha anat a can pistraus. Sabeu? Sempre he sentit molta curiositat per saber com s'ho van fer els antics romans per saltar a l'espai i formar un imperi interplanetari. Encara que, si no recordo malament, a la sèrie original s'hi van trobar dos planetes amb cultures alienes a ells, però totalment terrícoles: un era indubtablement romà, i l'altre com l'Alemanya nazi. Cert, totes dues van ser exportades per complanetaris nostres. I és que som, perdoneu-me l'expressió, la reòstia.

Acabaré els comentaris destacant que el començament de la tonada final, quan surten els crèdits, és una versió espectacular del tema original de Star Trek. Preciosa.

Finalment, aquí teniu el trailer.

29 de març, 2009

Galàxia de "matèria fosca"

Viquinotícies!

23 de febrer del 2005 (sí, és una mica endarrerit per ser una "notícia" però (què voleu!) jo en desconeixia l'existència, i el tema m'apassiona. Si mai no he estudiat l'Astronomia o la Cosmologia (és a dir, Física) ha estat degut a la meva patent ineptitut per a les matemàtiques. Un dia us diré com vaig superar els examens de física de l'escola (no, no vaig copiar!)


La notícia: Descobreixen una galàxia de matèria fosca.

S'ha descobert la primera galàxia enterament composta de matèria fosca.

La galàxia en qüestió es va trobar a milions d'anys llum, usant el Telescopi Lovell de la Universitat de Manchester a Cheshire i es va confirmar amb el telescopi Arecibo a Puerto Rico.

Aquesta galàxia conté massa en rotació, com qualsevol altra, però cap estrella. Aparentment, està enterament composta de matèria fosca, un tipus de matèria diferent de la matèria bariònica amb la qual estem més familiaritzats.

El descobriment va venir d'un projecte de cinc anys per a l'estudi de la distribució dels àtoms d'hidrogen per l'Univers. El gas d'àtoms d'hidrogen emet certa radiació que pot ser detectada per radio telescopis.

En el cúmul de galàxies conegut com Verge, un equip internacional del Regne Unit, França, Itàlia i Austràlia, liderat per la Universitat de Cardiff va trobar una massa d'àtoms d'hidrogen fins a un total de 100 milions de vegades la massa del nostre Sol.

El descobriment ha estat anomenat VIRGOHI21 i es considera de gran importància, perquè es relaciona amb certs models cosmològics segons els quals la matèria fosca és cinc vegades més abundant que la matèria bariònica a l'Univers, encara que és difícil d'estudiar des de la Terra, per la seva proximitat al Sol.

"L'Univers té tot tipus de secrets per revelar-nos, això mostra que estem començant a entendre com enfocar l'assumpte de la forma correcta", va declarar Jon Davies de Cardiff. "És un descobriment veritablement excitant."


Sobre la matèria fosca.

Per als que no ho sapigueu, la "matèria fosca" ni es veu ni es pot detectar. Però la seva deducció resulta inevitable per als científics.

En primer lloc, el model cosmològic més comunament acceptat per la comunitat científica, el del Big Bang, implica una expansió de l'univers a partir d'aquell moment crucial (expansió que darrerament sembla que s'ha estat accel.lerant, si bé diuen que és cosa de l'energia fosca, però aquesta és una altra qüestió).

La "matèria bariònica" (la matèria tal i com la coneixem nosaltres) és tan sols un tant per cent ínfim en el total del que hi ha a l'univers. En el gràfic següent està representada pels elements pesants, les estrelles i l'hidrògen i l'heli lliures. No n'hi ha prou per explicar les immenses forces gravitatòries que es despleguen entre les galàxies i dins d'elles. O sigui, que si no existís la "matèria fosca", segurament l'univers estaria molt menys poblat que ara, i tindria una estructura diferent.




L'única propietat reconeguda fins ara de la matèria fosca: la gravetat.

No sé on vaig llegir que l'halo de la Via Làctia (una mena d'esfera al mig de la qual es troba) on poden sobreviure ben poques estrelles, està fet de matèria fosca. Potser és per això que tantes galàxies semblen plats aixafats.

Una altra lectura interessant al respecte, fou que si no ens és possible veure des de la Terra la gran brillantor que té el centre de la nostra pròpia galàxia és degut a la presència arreu d'aquesta estranya substància.

I encara una altra també de ben curiosa. Quan era joveneta, que jo no en sabia res de l'existència de la matèria fosca (i potser la comunitat científica ni tan sols hi creia) i era una apassionada de l'Astrologia (astrologia seriosa, entenguem-nos) estava subscrita a una revista especialitzada què un dia va publicar un article que vaig trobar interessantíssim. S'hi parlava de l'Escola de Hamburg, o "Uraniana" què, entre altres innovacions, va introduir l'estudi d'uns altres planetes invisibles, els "transneptunians", punts d'energia que es mouen amb lentitut per la banda del Zodíac com qualsevol altre planeta. Tenen efemèrides, és a dir, les seves posicions de dia en dia es poden deduir matemàticament i, per tant, les seves influències poden ser estudiades. Matèria fosca a la porta de casa?

17 de març, 2009

Tornem-hi, que no ha estat res!



Vaga a la UAB per Bolonya. Un altre cop. I a fer-la sisplau-per-força. Almenys a Lletres –naturalment– no s'hi poden fer classes, que prou d'encarreguen d'introduir-se a les aules i d'impedir-ne la continuació. Visca la democràcia!

Més que penós, ja és ridícul.

Avui he estat oient d'algunes explicacions meravelloses per part dels vaguistes. Com ara que amb Franco vivíem millor, perquè ell manava i els altres obeïen, mentre que ara es fa el mateix i en diuen democràcia. Quan hom reivindicava el dret legal a no fer vaga, deien que l'Assemblea havia decidit fer-la per majoria i que tots els estudiants quedaven vinculats, perquè el que importa és l'Assemblea. Amen!

Gairebé parlen amb slogans, i les seves actituts són completament dictatorials. Ben mirat, no és extrany que diguin que amb Franco vivíem millor, oi?

21 de febrer, 2009

Ikebana 2

El curset continua.

Tot seguit, Moribana vertical variant 1:


Ara, moribana inclinat variant 1:


I moribana vertical variant 2:



Per acabar, alguns dels rams que em surten quan haig d'alliberar el recipient baix per a posar-hi el següent ikebana:


30 de gener, 2009

Ikebana

Ja és hora que em comenci a espolsar la mandra de les orelles i que hi posi alguna cosa, aquí.

Us diré, per exemple, que en la meva exploració de la cultura japonesa per veure què és el que m'hi atrau, he decidit fer un curs de tres mesos d'Ikebana, l'art floral japonès.

Després de tres setmanes d'anar-hi, us puc posar les fotos de les tres creacions que he fet fins ara, retocades per la professora, i no poc, precisament. Dels diferents estils que es desenvolupen dins de l'art de l'Ikebana, es comença sempre pel Moribana, que té com a principal objectiu la recreació de la naturalesa.

Sembla mentida: les flors, les fulles, els troncs, etc. es poden manipular d'algunes maneres i durar una setmana sencera en bones condicions. Es claven sobre un kenzan, una peça metàl.lica rodona (pero pot ser de moltes formes diferents) amb una base de plom (per a que no es mogui de lloc) i la part de sobre plena de punxes on es claven les plantes. El recipient, que poden ser de múltiples formes, sovint depenent del tipus d'Ikebana que es faci, en el cas del Moribana és pla, i pot ser allargat o rodó, i s'ha d'omplir d'aigua completament.

Vet aquí la primera. Hi ha dues tulipes. La que és visible perquè es comença a obrir, va fer uns moviments raríssims durant la setmana que la vaig tenir, ja que es va girar tota i, si ara mira cap a la dreta, no sols es va encarar cap a l'esquerra, sinó que no s'hi va llançar perquè estava ben agafada. Em vaig quedar de pedra. Estil Moribana bàsic vertical.


Vet aquí la segona. Moribana bàsic inclinat.


I la que vaig fer ahir. També Moribana bàsic inclinat. Només se'n veu una, però són tres flors de colors diferents, encara tancades.