Vet aquí el més remarcable del viatge pròpiament dit. Sortíem de Frankfurt cap a Tòquio que ja era fosc. L'avió va enfilar cap al nord i, a mesura que ens hi atansàvem, s'anava fent més i més clar. La següent successió de fotografies reflecteixen aquest acostament.
Ja érem ben bé a dins del Cercle Polar Àrtic (no em pregunteu per què no era millor anar-hi en línia recta), entre el nord de Sibèria, les illes Nova Terra i el Mar de Kara, quan vaig prendre l'última fotografia de la sèrie. Eren cap a 3/4 d'una, hora alemanya, quan vam poder veure el Sol de Mitja Nit! I ja no se'ns va tornar a fer fosc.
Ja érem ben bé a dins del Cercle Polar Àrtic (no em pregunteu per què no era millor anar-hi en línia recta), entre el nord de Sibèria, les illes Nova Terra i el Mar de Kara, quan vaig prendre l'última fotografia de la sèrie. Eren cap a 3/4 d'una, hora alemanya, quan vam poder veure el Sol de Mitja Nit! I ja no se'ns va tornar a fer fosc.
 |
 |
 |
 |
 |
Recordo que l'any passat, a l'aeroport de Narita em van obrir la maleta. Per la forma en que van posar-hi la mà, plana, per tocar-ji tot el fons, em va desconcertar força. Aquest any no ho han fet. Per contra, l'home del control de passaports tenia molta xerrera: a estudiar japonès?, només una setmana?, com?, on?... Quan vaig arribar per fi a la cinta transportadora dels equipatges, ja era parada i no hi havia ningú, i la meva maleta era un dels tres únics embalums que encara no havien estat reclamats pels seus propietaris.
A més, ens han fet passar per un "control sanitari", que constistia en passar al llarg d'uns panells vigilats per uns individus. Suposo que si algú hi passava amb una mica de febre s'haurien disparat les alarmes.
La rigidesa de la vigilàcia al aeroports nipons afecta també a altres companuies. Per a la tornada, la Tomoko em va dur a Narita en el Skyliner, un bonic tren semidirecte de la línia Keisei, què ens va obsequiar amb un viatge preciós pel costat de boscos exuberants a la prefectura de Chiba. L'estació final, la terminal 1 de l'aeroport, tenia allà mateix el primer control d'equipatges. Em van preguntar si duïa algun aerosol "a dins de la maleta", i fins i tot la Tomoko va haver d'ensenyar-los el seu propi passaport!
El contrast amb l'arribada a la terminal nova de Barcelona és colpidor: avió - recollida d'equipatges - sortida. No vaig haver d'ensenyar el passaport ni un sol cop.
Per acabar aquest article, una altra foto. En el camí de tornada, quan l'avió enfilava cap al nord, vam veure la magestuosa i llunyana presència del mont Fuji. La foto no li fa justícia, i és una pena, perquè impressionava veure'l per sobre dels núvols (o calitja). De les tres que li he fet, aquesta crec que és la millor.
A més, ens han fet passar per un "control sanitari", que constistia en passar al llarg d'uns panells vigilats per uns individus. Suposo que si algú hi passava amb una mica de febre s'haurien disparat les alarmes.
La rigidesa de la vigilàcia al aeroports nipons afecta també a altres companuies. Per a la tornada, la Tomoko em va dur a Narita en el Skyliner, un bonic tren semidirecte de la línia Keisei, què ens va obsequiar amb un viatge preciós pel costat de boscos exuberants a la prefectura de Chiba. L'estació final, la terminal 1 de l'aeroport, tenia allà mateix el primer control d'equipatges. Em van preguntar si duïa algun aerosol "a dins de la maleta", i fins i tot la Tomoko va haver d'ensenyar-los el seu propi passaport!
El contrast amb l'arribada a la terminal nova de Barcelona és colpidor: avió - recollida d'equipatges - sortida. No vaig haver d'ensenyar el passaport ni un sol cop.
Per acabar aquest article, una altra foto. En el camí de tornada, quan l'avió enfilava cap al nord, vam veure la magestuosa i llunyana presència del mont Fuji. La foto no li fa justícia, i és una pena, perquè impressionava veure'l per sobre dels núvols (o calitja). De les tres que li he fet, aquesta crec que és la millor.
 |
| De Tòquio 2009 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada