En l'últim projecte exposat en el missatge anterior, el de la fussió nuclear, hi havia una cosa que no m'acabava de casar: des de quan l'aigua és una materia prima inesgotable? Potser només en uns quants països afortunats!
M'ha vingut a la memòria que fa un parell d'anys una amiga i jo vam anar a un "Sopar amb Estrelles" que organitzava (i sembla que encara organitza) l'Observatori Fabra, situat al Tibidabo, a Barcelona. Cuina de disseny amb noms astronòmics, un mirador fantàstic sobre Barcelona, cava d'aperitiu, molt de vent ininterromput (si hi aneu, porteu per abrigar-vos fins i tot en plena canícula estival, jo hi vaig anar en ple juliol i vaig passar-hi fred!), una miradeta pel telescopi de l'observatori, i tot plegat és car. I en acabar, fins i tot algun senglar que ens visitava. Però algun d'aquests sopars podia coincidir amb la vinguda d'un conferenciant, i aquest va ser el nostre cas.
No recordo el nom del científic que ens va fer la xerrada mentre estàvem asseguts a les taules abans que ens servissin la teca, ja de nit, però sé que treballava en un projecte europeu per a aconseguir la fussió nuclear a algun lloc d'Anglaterra. Només podia ser el d'Oxford. L'home va dir que la matèria prima necessària és el deuteri (isòtop d'hidrògen amb un nucli format per un protó i un neutró), afegint que la més gran font de deuteri del planeta és l'aigua de mar.
I jo ja respiro alleugerida!
Preparant el "Sopar amb Estrelles"
L'Observatori Fabra. El sopar era a l'altre costat de l'edifici.
Aquest matí he vist un reportatge a TV3, mentres esmorzava, força interessant. Llàstima que l'he engegat quan ja havien començat. Es veu que és un grup de reportatges titulat Construïnt el futur, i aquest en concret, La solució al problema energètic.
Que hi ha moltes altres energies que la del petroli no és cap novetat, tot i que ningú no ho diria, donada la nostra dependència dels combustibles fòsils que ningú sembla interessat en canviar. El reportatge se centra en projectes en contret que sí són novedosos, sobre tot pel gran futur que podrien tenir, si ens hi poséssim.
El Parc Eòlic Marítim del Mar del Nord.
El vaixell-plataforma que serveix pel muntatge de les torres.
El Mar del Nord, la franja marítima que separa els Països Baixos de la Gran Bretanya és el lloc de col.lisió entre els corrents càlids procedents del tròpic (l'anomenat Corrent del Golf) i els corrents àrtics. Aquesta especial climatologia fa del Mar del Nord un lloc extremadament tempestuós, faceta que han aprofitat els holandesos per instal.lar-hi el primer parc eòlic marí. Els immensos aeromotors, cadascun dels quals forneix d'electricitat a 3000 famílies, estan clavats 30 metres sota el fons marí, uns altres 20 són dins l'aigua i 60 més sobre la superfície. Hem assistit a una part de la seva arriscada i precisa instal.lació. Vet aquí què fer-ne de l'extensió marítima!
Els diferents tipus d'assentaments de les torres.
Un helicòpter fent-hi tasques de manteniment. Vegeu les dimensions de l'aeromotor.
Què passa als llocs on no hi ha vent, es pregunta el locutor. Resposta: que utilitzin la Lluna. Ens traslladem a Nova York, on s'ha posat en marxa una prova amb aeromotors acuàtics que utilitzen la gran força dels corrents marítims dels que està envoltada Manhattan. Consistia en clavar dues d'aquestes peces, de pales més curtes que els aeromotors normals al fons marí. Un d'ells es va espatllar: el corrent li havia trencat totes tres pales! El segon donà electricitat al propietari d'un supermercat proper. La instal.lació de l'aparell també era arriscat: els submarinistes encarregats només tenia temps entre marea i marea (menys d'una hora) per fer la seva feina, abans els corrents no se'ls enduguessin a ells i a les màquines que posaven.
El tercer projecte és a Austràlia i aprofita l'energia del Sol. Però no es tracta d'un parc solar convencional, no. És la Torre Solar. Hi ha un tub, la ximeneia, de dimensions brutals: un kilòmetre d'alt. A la base, una amplissima superfície de vidre que recull la calor solar i la fa pujar ximeneia amunt. Com un globus. Aquest article de la wikipèdia n'explica moltes coses.
El que el reportatge no diu (i a la web de la companyia sí, i al vído següent també) és que a la dècada dels 80 se'n va fer una prova pilot en petita escala a Espanya... no se n'ha sabut res més. Reaalment, és com si algú volgués frustrar totes les iniciatives energètiques sostenibles.
A aquest altre vídeo també se'n parla del seu petit precedessor a Manzanares. El vídeo treballa amb simulacions informàtiques, però pel meu compte encara no he vist constància de que això existeixi, tot i que la idea s'està començant a exportar. Val a dir que ja era hora que els australians s'hi posessin: si la resta del món fa servir petroli per a donar energia, ells usen el carbó. Imagineu-vos totes les ciutats australianes funcionant amb carbó!
El reportatge s'acaba amb l'altra gran panacea energètica: la fussió nuclear (o, dit d'una altra manera, fabricar estrelles al costat de casa). Ens expliquen com a Oxford l'EFDA (European Fussion Development Agreement) ha aconseguit fer-la. Consisteix en agafar l'element més abundós de l'univers, l'hidrògen, i escalfar-lo més que el Sol, 150 milion de graus. Aquesta temperatura transforma els àtoms d'hidrògen en plasma, xoquen els uns contra els altres i s'uneixen, tot en qüestió de segons.
El JET (Joint European Torus)
El procés pot semblar simple, però implica que cada prova que es fa ha de passar més de 160 controls de seguretat. No és perquè sí que diuen que encara trigaran uns 50 anys en resoldre tots els problemes que hi ha abans de poder fer-ne a gran escala. Però potser pagarà la pena. Es calcula que un sol segon d'energia del sol pot proveir un milió de llars duant, i diuen que una bañera d'aigua satisfaria totes les necessitats energètiques d'una persona durant 30 anys. A més, és una energia absolutament neta, i inesgotable.
El telescopi de l'Observatori Fabra
Preparant el "Sopar amb Estrelles"
L'Observatori Fabra. El sopar era a l'altre costat de l'edifici.
