30 d’agost, 2009

Record de vacances: Sobre els ferrocarrils urbans

A diferència de l'any passat, en aquest he tingut més l'oportunitat de moure'm en metro/tren per dins de Tòquio. En diferents blocs he llegit que "no és tan difícil com sembla" perquè "sempre hi ha un panell on pots consultar els noms de les estacions en lletres llatines". Bé, amigues i amics: NO ÉS AIXÍ en tots els casos.

Els noms de les estacions necessites identificar-los perquè, depèn on vagis, el preu canvia. Del metro, el preu mínim són 160 iens (1 euro 2o cèntims, depenent del canvi del moment) d'una estació a la següent, o sigui que viatjar-hi no és barat. Hi ha força gràfics, amb els noms i els preus. En algunes prou importants també hi ha els noms en alfabet llatí, i les màquines venedores totes tenen l'opció d'escollir l'idioma anglès.

Una cosa que embolica molt és que, teòricament, des d'una estació no pots comprar bitllets cap a qualsevol de les altres. Us explico. Però primer, mireu-vos aquest pdf. És l'equema de les línies fèrries de la ciutat.

Com sabeu, a Barcelona no totes les línies que hi circulen (internament o de pas) no són del mateix amo. Doncs a Tòquio això està multíplicat fins a l'enèssima. Mirem-ho: 9 línies propietat de Tokyo Metro; 4 propietat de la Toei; X propietat de la Tokyu; X propietat de JR (Japan Railways); X propietat de la Seibu, de la Keio, de la Tobu; les línies Rinkai, Yurikamome, Tokyo Monorail, i altra fauna ferroviària. Totes les que us he esmentat, i més, són al plànol que us he posat. No sembla ser exacte, però, a nivell d'usuari, és com si aquestes companyies estiguessin barallades entre elles. I un exemple: un de meu.

L'estació que jo tenia més a prop no apareix ni al mapa: Fudomae, pertanyent a la línia Tokyu Meguro. 120 iens per anar a l'estació següent, Meguro, final de línia, on hi arriben també les línies Yamanote (JR), Namboku (Tokyo Metro) i Mita (Toei). Refiant-me del mapa en qüestió, per anar a l'estació de Shidome, on només hi arriben les línies Oedo (Toei) i Yurikamome, el més ràpid i senzill és agafar la Namboku fins Azabu-juban, i allà la Oedo. Apareix gairebé en línia recta. Doncs bé, Shiodome només era accessible si feies un trajecte Toei: línia Mita fins l'estació Mita, canviar a la línia Asakusa fins a Daimon, i allà canviar a la Oedo. I quan dic que només era accessible amb la Toei, vull dir que era l'única que donava el preu. Es veu que com que Tokyo Metro i JR no tenen Shiodome a la seva ruta, doncs no els interessa.

Vaig explicar-li el cas a la meva professora, la Yoko Kaneda, i em va dir que el que es fa en aquests casos, és pagar el preu mínim i, abans de sortir a l'estació de destí (no intentis sortir sense el bitllet en regla, o la màquina de sortida d'enganxarà!), anar a trobar un empleat i demanar-li que te'l compti, així li podràs pagar la diferència directament a ell. Refiant-me del que em va dir, el dia que vaig anar a fer el tour per la ciutat havia d'arribar a l'estació de Hamamatsucho (línia Yamanote), on hi ha la terminal de Hato Bus, vaig fer un experiment. I és que a l'estació de Fudomae (Tokyu) vaig trobar el preu cap a Hamamatsucho (JR)! No m'ho podia creure. Compro el bitllet. Però la validadora d'entrada a la Yamanote em va barrar el pas: el meu bitllet no li agradava. Sortosament, l'empleat que vigilava les màquines sabia prou anglès com per entendre'ns, i em va dir que el meu bitllet només era vàlid per a les línies Tokyu. Però escolti, li vaig dir, llavors per què a Fudomae em posava el preu cap a Hamamatsucho? No em va donar cap explicació, però va ficar el meu bitllet a una màquina que tenia ell a dins de la seva cabina i me'l va tornar. I vaig continuar el viatge sense més incidents.

O sigui que, en algun nivell sí que es deuen comunicar, les companyies. Suposo que aquests senyors són també els encarregats de vendre bitllets als estrangers despistats incapaços de llegir els noms de les estacions en japonès.

En un principi sembla que cada companyia hagi de tenir andanes diferents si comparteixen estació, i he vist que és així en la major part dels casos. Però a Meguro, Toei i Tokyo Metro comparteixen les mateixes. Bàsicament, ho trobo un embolic.

Viure a l'abast de Fudomae vol dir que t'has de fixar bé en els trens Tokyu que agafes per tornar a casa, o passaràs de llarg. Com en els trens convencionals, hi ha trens "locals" que paren a totes les estacions, i "exprés" que no ho fan. Per cert, "tokyu" també és una modalitat de trens interurbans que podríem anomenar "directes", ja que només paren a estacions importants. Dels semidirectes (tot i que la paraula no és correcta) en diuen "kyuko", i dels tranvia "futsu". I un altre "per cert", els trens-bala també tenen aquestes tres modalitats: de la primera en diuen "nozomi", de la segona "hikari" i de la tercera "kodama".

Una cosa que ja vaig observar l'any passat, és que hi ha línies que es bifurquen i que s'ajunten. Cal una correcta interpretació dels cartells lluminosos si no vols anar a parar ben lluny d'on pretens.

Com a curiositat us diré que he vist avisos d'alerta en les pantalles informatives dels trens de les línies Yamanote i Keisei, demanant que s'avisi els empleats si veuen algun embalum sospitós. Concretament, el cas de la Yamanote deia clarament que JR estava en estat de "high alert". Amenaces terroristes?

Per acabar, aneu a aquesta pàgina. Trobareu una versió corregida i ampliada del famós vídeo dels empenyedors dels trens en hora punta. De nassos!

29 d’agost, 2009

Record de vacances: Volteta per Shinagawa (bis)

M'oblidava d'afegir-hi unes cosetes.

Els dies i les nits són plens de sons animalístics: grills, corbs i cigales. De vegades, fa la impressió que es reuneixen un munt de bestioles en un parell de metres quadrats de verd. Una vegada vaig passar pel costat d'un arbre envoltat d'asfalt, al qual hauria jurat que s'hi aplegaven uns deu grills. Els corbs, sembla que plantegen els mateixos problemes que les gavines a Barcelona: són capaços d'empaitar criatures per a prendre'ls el menjar. I les cigales són molt escandaloses, i estan en plena època cantaire. Al meu barri, amb més verd, els bitxos se senten molt menys: alguns grills i algunes garses (per contra, sentim tot el trànsit de la Ronda de Dalt i totes les ambulàncies que van a l'hospital de la Vall d'Hebron).

Aquesta ciutat és la més gran del planeta, però moltíssima gent es mou en bicicleta, i no tenen cap inconvenient a deixar-la desprotegida al carrer. La Tomoko mateixa va a fer la compra amb bicicleta. També és cert que la major part de Tòquio és força plana.

26 d’agost, 2009

Record de vacances: Volteta per Shinagawa

Tòquio no és un municipi. És tota una àrea metropolitana. De fet, els edificis de l'Ajuntament és la seu del Govern Metropolità de Tòquio. La versió anglesa de la seva web ofereix tots els noms de les diverses categories de municipis. Segurament us cridarà l'atenció que cap s'anomeni Tokyo.

Shinagawa, on m'hi he estat en aquest curt viatge, n'és un. Tot seguit, unes fotos què hi he tret.



Els 3 quadradets i les tres ratlles de la matrícula d'aquest cotxe es llegeixen "Shinagawa". Com veieu, a aquest país no tenen por dels localismes. Hom diria, fins i tot, que se'n senten orgullosos. I no com a altres llocs.
El cablejat és exterior i aeri. Resulta que si els terratrèmols o els tifons se'ls carreguen, són més fàcils d'arreglar si estan a la vista que enterrats. Fixeu-vos l'absència de voravies. Això també és freqüent, almenys en la zona residencial on jo hi he estat: bicicletes, vianants, motos i cotxes comparteixen pacíficament la carretera.
Un nus de cablejat aeri.
Aparcament a l'aire lliure. Les bicicletes es veuen aparcades per arreu, sense cap mena de seguretat. Aquí a ningú se li acudeix robar res. Us extranya que m'agradi Japó?


Uns grans magatzems. L'any passat vaig veure'n uns altres d'igual estil a Osaka.


Parc Rinshi-no-mori. Com tants altres parca a Tòquio, són semblants a boscos. Concretament aquest, segons em va dir la Tomoko, és un punt de reunió en cas d'emergència de terratrèmol.


El personal menut disfrutant d'un bany al parc Rinshi-no-mori.


Una sabateria com feia moooolts anys que no veia.


Entrada al temple shintoista Meguro Fudo.


Un cementiri.


Entrada de l'hotel Meguro Gajoen. Està decorat a la japonesa. És vistós de veritat.


Sostre de la planta baixa de l'hotel Meguro Gajoen.


Ornamentació de l'hotel Meguro Gajoen.


Cafeteria de l'Hotel Meguro Gajoen. La vidrera mira cap a un preciós exterior a base de cascades i exuberant vegetació.


El magnífic exterior que us deia en la foto d'abans. A aquesta parella vestida d'època els estaven fent una sessió de fotos.


Un dels molts rius que travessen Tòquio, passa per Shinagawa. De fet "gawa", o "kawa", vol dir "riu".


Un guai passeig que voreja el riu que us deia.

20 d’agost, 2009

Record de vacances: tifons, terratrèmols, alteració climàtica

Mentre la Tomoko i jo anàvem de l'aeroport de Narita a Tòquio en autobús limosina (un bus de línia, amb moltes línies, que duu fins als principals hotels de la ciutat) ens va caure un xàfec de ca l'ample. No puc dir que m'impressionés massa: al cap i a la fi a les nostres terres quan fa una tempesta guapa és pitjor que allò.

Però l'endemà, a les notícies, parlaven d'un tifó que gairebé havia passat fregant la costa i que, certament, havia fet molt de mal a Taiwan. Les grans pluges que aquest refrec havia deixat caure sobre Japó havien destruït una carretera i aturat una línia de tren bala. Això em va causar més de respecte: vam tenir sort que el tifó no ens hagués passat per sobre, com es veu que sí passa de tant en tant, i els japonesos tenen per norma informar la població de les rutes i possibles rutes dels tifons per a preparar la població. Recordo un reportatge de la tele per cable on es deia com els pescadors d'un poblet, quan s'acosta un tifó, s'enganxen a la tele i a no sé quin servei de prevenció de tifons de Tòquio per a saber si hauran de lligar les barques, i començar a resar per a trobar-les intactes quan s'acabi. Que no és cosa de broma, vaja!

La meva primera nit a Tòquio va ser memorable. Jo mirava de dormir-me al meu llit quan vaig començar a sentir tremolar el terra, poquet. Un terratrèmol? Vaig tocar la paret de l'habitació. Sí, ho és, i s'anava incrementant. No passa res, em vaig dir, això és normal, aquí. Gairebé inperceptiblement, pujava d'intensitat. El tremolor ja era més que evident. La casa feia soroll. Em vaig incorporar amb no poca ansietat. Un terrratrèmol dels de veritat, i no un de joguina joguina com els que, molt esporàdicament, notem a Catalunya. Què faig? Deixo la casa per evitar que em caigui a sobre? Es continuava incrementant. Sento caure un objecte a terra, i jo surto disparada cap a enfora!

La Tomoko era allà per a tranquil.litzar-me. Em va dir que havia estat més fort del normal, perquè les abundoses pluges havien estovat el terra, i a dins de les cases sempre es nota més que al carrer. A més, l'arquitectura local està pensada per a no desmuntar-se al primer tremolor, i per això els edificis es mouen més (són més flexibles, vaja).

A Japó, l'època normal del tifons és al setembre, i les pluges al juny. Però això està canviant. Plou molt més en qualsevol època, i hi ha més tifons fora de temporada. Tenen aigua per a parar un tren bala, mentre a altres llocs les sequeres s'incrementen. El canvi climàtic ens altera a tots.

18 d’agost, 2009

Record de vacances: vols i aeroports

Vet aquí el més remarcable del viatge pròpiament dit. Sortíem de Frankfurt cap a Tòquio que ja era fosc. L'avió va enfilar cap al nord i, a mesura que ens hi atansàvem, s'anava fent més i més clar. La següent successió de fotografies reflecteixen aquest acostament.

Ja érem ben bé a dins del Cercle Polar Àrtic (no em pregunteu per què no era millor anar-hi en línia recta), entre el nord de Sibèria, les illes Nova Terra i el Mar de Kara, quan vaig prendre l'última fotografia de la sèrie. Eren cap a 3/4 d'una, hora alemanya, quan vam poder veure el Sol de Mitja Nit! I ja no se'ns va tornar a fer fosc.











Recordo que l'any passat, a l'aeroport de Narita em van obrir la maleta. Per la forma en que van posar-hi la mà, plana, per tocar-ji tot el fons, em va desconcertar força. Aquest any no ho han fet. Per contra, l'home del control de passaports tenia molta xerrera: a estudiar japonès?, només una setmana?, com?, on?... Quan vaig arribar per fi a la cinta transportadora dels equipatges, ja era parada i no hi havia ningú, i la meva maleta era un dels tres únics embalums que encara no havien estat reclamats pels seus propietaris.

A més, ens han fet passar per un "control sanitari", que constistia en passar al llarg d'uns panells vigilats per uns individus. Suposo que si algú hi passava amb una mica de febre s'haurien disparat les alarmes.

La rigidesa de la vigilàcia al aeroports nipons afecta també a altres companuies. Per a la tornada, la Tomoko em va dur a Narita en el Skyliner, un bonic tren semidirecte de la línia Keisei, què ens va obsequiar amb un viatge preciós pel costat de boscos exuberants a la prefectura de Chiba. L'estació final, la terminal 1 de l'aeroport, tenia allà mateix el primer control d'equipatges. Em van preguntar si duïa algun aerosol "a dins de la maleta", i fins i tot la Tomoko va haver d'ensenyar-los el seu propi passaport!

El contrast amb l'arribada a la terminal nova de Barcelona és colpidor: avió - recollida d'equipatges - sortida. No vaig haver d'ensenyar el passaport ni un sol cop.

Per acabar aquest article, una altra foto. En el camí de tornada, quan l'avió enfilava cap al nord, vam veure la magestuosa i llunyana presència del mont Fuji. La foto no li fa justícia, i és una pena, perquè impressionava veure'l per sobre dels núvols (o calitja). De les tres que li he fet, aquesta crec que és la millor.

De Tòquio 2009

17 d’agost, 2009

Record de vacances

Hola, amics i companys.

Alguns de vosaltres ja sabíeu que me n'anava de vacances a Japó tot i que, a diferència de l'any passat, no hi anava com a turista. Anava a passar-hi una setmana d'immersió lingüística i a estudiar classes particulars de japonès. Hi posaré uns pocs articles referents al tema.

Comencem dient que em vaig allotjar a casa d'una parella gran, els Yamaki. Vaig tenir una habitació per a mi, prou gran, amb llit (no, no vaig dormir a terra, tot i que sospito que ells sí que ho feien) i aire condicionat. Donada que sóc principiant en l'idioma, va ser una sort que la mestressa, la Tomoko, tingués un nivell d'anglès similar al meu. L'home, en Yoshihiko, també en sabia una mica, però menys.

De Divers
La casa dels Yamaki

La casa (els japonesos prefereixen viure en cases que no pas en pisos) està situada a la "ciutat" toquiota de Shinagawa, barri de Gotanda o, més aviat, Gotanda Oest.

La Tomoko i en Yoshihiko Yamaki.

Cada matí venia una professora a fer-me tres hores de classe. La Yoko Kaneda venia des de Yokohama i, des del primer moment, ens vam avenir molt bé. Continuem en contacte. Ens enteníem en anglès, evidentment. Llevat del primer dia, que va ser una mica de repàs de tot per veure el meu nivell, va decidir que m'ensenyaria matèria nova, els adjectius. Els adjectius tenen la seva "tela" i no s'ensenyen de seguida, com els "comptadors" (enrevessats a més no poder) i els diferents nivells de formalitat del llenguatge.

La Yoko Kaneda, que se n'anava sense que jo li hagués fet la foto. かねだせんせいに あいました。おもしろかった クラスです。きれいな きょうしでした。

Vindran més articles.